Vagi per endavant que igual que sóc un home de ciència, també sóc un animal de gimnàs. De ben jovenet, llegint els clàssics vaig descobrir que és important entrenar el cervell i el cos.

Dit això, també sóc un usuari habitual de les xarxes socials digitals, en concret d’instagram. M’agrada veure i llegir el que explica la gent, el que fa, el què diu i amb imatges molt millor. Una imatge val més que mil paraules. Precisament en aquest article vull parlar d’una imatge. Una imatge que es repeteix darrerament i malauradament en els gimnasos del nostre país i de fora, i que al meu entendre és un símptoma del funcionament de la nostra societat i dels comportaments negatius habituals de la gent jove i no tan jove. 

M’explico. Mirant Instagram, he trobat la foto d’un company i amic en el gimnàs. Un selfie: una foto d’un mateix a través del mirall. Estava assegut amb uns pesos a les mans, com fent un exercí de bíceps. Bé, fins aquí tot bé. Penso que el meu company s’ha vist en ganes de comunicar-nos que ha anat al gimnàs, potser no hi ha anava feia temps i ha tornat, o fa temps que volia apuntar-se i ho ha fet. Bravo. Tot el que ajudi a la salut, benvingut sigui. 

On està el problema? Que a la foto surten crec recordar tres persones més al seu voltant. Aquestes persones volien sortir a la foto? Saben que el meu company l’ha fet i apareixen? Haurien de saber que s’ha fet la foto? Es pot fer una foto en un gimnàs sense permís de les persones que surten? Què diu la normativa? Contesto, perquè li he preguntat al company. La gent del voltant no saben que s’ha fet la foto, no se’ls comunicat que s’havia fet, no els ha demanat permís, diu que arran del meu comentari privat els hi demanarà, i la normativa dels gimnasos prohibeix les fotografies i les gravacions en vídeo en general.

Això que acabo d’explicar malauradament no és una anècdota, al contrari, s’ha convertit en una categoria. I dir-vos també que com podeu imaginar aquestes situacions generen confrontacions intenses i conflictes importants entre els usuaris i que sovint acaben amb crits, insults, mòbils volant pel gimnàs o trencats. Més control per part del personal del gimnàs ajudaria, però el personal tampoc disposa de les habilitats i les tècniques per gestionar i resoldre aquest tipus de situacions, fins i tot a vegades les fan escalar, perquè desconeixen al normativa. 

Cal recordar que el gimnàs també és un espai social i comunitari, on la gent va, es troba, fa exercici, parla amigablement i estableix relacions amb altres. Gravar-se quan no es pot fer i amb la mirada posada en la comunitat digital, posa en tensió les relacions socials físiques, presencials, ja que no es respecte la finalitat principal de l’espai i els drets d’imatge de les persones.

La pandèmia ha posat al descobert com som. Ens ha posat a prova. Ens ha posat contra les cordes i ens ha fet viure situacions intenses amb nosaltres mateixos i amb el demés, especialment amb els veïns i veïnes i amb els nostres companys de la feina.

Durant la pandèmia, en concret en l'estat d'alarma, vaig decidir investigar una mica. Mentre preguntava als meus companys i companyes de professió que treballen en els serveis municipals de mediació ciutadana del país, vaig fer en paral·lel una breu enquesta de 24 hores a les xarxes socials digitals, per saber si havia més o menys conflictes i la percepció de la gent davant d'aquest fenomen.

En concret vaig formular tres preguntes, però per mi la més important va ser la darrera.

Vaig optar per les xarxes socials digitals següents: Facebook, Twitter i Instagram. Es van donar variacions en els percentatges de les respostes, però en totes es donava una marcada tendència.

Vaig preguntar, primer: «Creieu que ara hi ha més o menys conflictes entre els veïns». Respostes: guanyava el sí, la situació ho propiciava. Després: «A la teva comunitat o escala ara hi ha més o menys conflictes entre els veïns». Resposta: menys conflictes. I finalment si: «Està ben vist tenir conflictes i que se sàpiga?». Respostes: no està ben vist i els percentatges eren contundents. Així que trobem molt normal tenir conflictes, però no es donen a casa nostra i si apareixen qui els té i no els resolts és vist negativament pels altres. Així som els humans, molt comprensius, però jutjadors de mena.
 

---

Els humans valorem l'estabilitat, la tranquil·litat, les bones maneres, el saber fer, el no cridar gaire i tot plegat defensant per damunt de tot els nostres interessos. És a dir, si algú té un conflicte amb el veí és normal, però valorem molt que el vulgui resoldre i sàpiga fer-ho i si m'ho permeten ràpid i en silenci.

---

I és que la resposta a aquesta darrera pregunta amaga una realitat interessant. Els humans valorem l'estabilitat, la tranquil·litat, les bones maneres, el saber fer, el no cridar gaire i tot plegat defensant per damunt de tot els nostres interessos. És a dir, si algú té un conflicte amb el veí és normal, però valorem molt que el vulgui resoldre i sàpiga fer-ho i si m'ho permeten ràpid i en silenci. Dit d'una altra manera, si el té i el resol és vist com una persona agradable i eficaç que pensa en ell i en la resta de mortals. Per contra, aquell que té contínuament conflictes, perquè no aconsegueix resoldre'ls, és vist com una persona conflictiva, egoista i maldestra, ja que té el conflicte (viu en tensió) i no es capaç de trobar una solució (no en sap o li prenen el pèl).
 

---

Aquell que té contínuament conflictes, perquè no aconsegueix resoldre'ls, és vist com una persona conflictiva, egoista i maldestra, ja que té el conflicte (viu en tensió) i no es capaç de trobar una solució (no en sap o li prenen el pèl).

---

I és que de conflictes, encara que no en vulguem, en tindrem. Precisament per aquest fet, hem de dotar-nos d'habilitats necessàries per prevenir-los i saber-los gestionar, no només per a nosaltres, sinó perquè la resta de persones ens valoraran pitjor o millor com a individus i com a ciutadans en funció d'aquestes habilitats i resultats. No en tinguin cap dubte. Pensin en les seves comunitats, sovint hi ha un veí que cau bé a tothom, perquè quasi mai té problemes, quan els té els resol i a més té temps per ajudar els altres a no tenir-los. El típic senyor o senyora que regala consells que funcionen. I funcionen. És com si aquest veí o veïna actués en el rol de mediador. I la mediació en aquesta cas ens fa millors persones.
 

---

Per als altres, que siguem capaços d'abordar i resoldre els nostres conflictes ens fa, als seus ulls, millor persona.

---

Així que darrere d'aquesta afirmació hi ha un fet constatat, per als altres que siguem capaços d'abordar i resoldre els nostres conflictes ens fa als seus ulls millor persona, però també per als nostres ulls, ja que prenem decisions encertades en cada moment sense la càrrega psicològica de les emocions «negatives» de la confrontació i la lluita, i això és especialment així quan ho encarem pensant que ha de perdre una persona perquè guanyi l'altra. I no hi ha cosa que ens faci més ràbia i ens penalitzi a la vida que perdre una i una altra vegada. Potser que comencem a guanyar, oi?

 

Article publicat al Diari de Girona el 8 d'abril de 2020
 
Xavier Pastor, Eduard Carrera, Montse Soler i Joaquim Margenat

A causa del confinament pel coronavirus estan passant moltes coses. Moltes coses que no imaginàvem i que tampoc estàvem preparats per acceptar. Moltes coses que passen i passaran i que es poden resumir bàsicament en dues idees, que: 1) l’espècie humana s'adapta a qualsevol atac i mira de superar-lo amb la màxima rapidesa al seu abast; i, 2) qualsevol conflicte, diguem-ne crisi, col·lectiu i nacional serveix per augmentar el control sobre la gent a través de la informació i la comunicació.

Quan això acabi, si acaba, no recuperarem la normalitat anterior a la pandèmia. En la nova “normalitat” contínuament seran presents el perill d’infecció d’aquest o d’un nou virus i, sobretot, la idea de la seva afectació sobre les nostres vides en tots els sentits. A curt termini serà una situació on l’atac viral i la mort seran molt reals, fet que provocarà la necessitat d’allunyar-nos els uns dels altres, deixant colpejada la nostra existència i el funcionament social com els hem conegut fins ara.

La mascareta formarà part de la nostra fisonomia, deixant només al descobert els ulls. Aleshores, haurem de reinventar la nostra comunicació no verbal potenciant la salutació amb la mirada, directe als ulls de l’altre durant uns quants segons. El contacte visual és un dels aspectes més importants del llenguatge corporal. Són els ulls els que transmeten alegria i altres emocions. Per sort, el somriure no depèn de la boca, sinó dels ulls.

No mirarem igual a l’altre durant força temps. La nostra actitud ara està tocada per la por, perquè no hem patit aquesta malaltia i sabem que mentre no hi hagi vacuna, aquest virus no estarà controlat. En aquesta situació, l’altre és per nosaltres un perill. Això serà especialment significatiu en la gent gran, amb més probabilitats de morir un cop infectada.

Hi haurà un canvi significatiu en les nostres relacions. Les distàncies físiques personals i socials s’incrementaran, persistint en el temps i esdevenint un caràcter generacional. La gran majoria optarem per substituir el contacte presencial per la virtualitat, sobretot a través del mòbil. A nivell públic, el nostre comportament canviarà, com s’ha pogut constatar aquests dies. La velocitat del pas de les persones s’accelerarà molt. El ritme serà robòtic. Caminarem ràpid i mirant a terra. Arribar, parlar i fugir. La salutació i el contacte s’hauran convertit en una amenaça, i encara més el subtil frec entre les mans.

Aquest confinament, com a mesura pel control de la malaltia, ha provocat un augment en el temps d’utilització del mòbil, tauletes i portàtils, i d’hores i hores de connexió a internet per a la comunicació, la recerca d’informació i el consum de recursos audiovisuals d’oci. Les empreses tecnològiques s’han vist molt beneficiades, si fins ara la societat física competia amb la realitat a internet, la primera ha quedat momentàniament aniquilada i la segona prioritzada d’ara endavant.

Els governs, amb les mesures de distanciament social, ens han empès cap aquesta realitat virtual des de casa. A partir de les nostres activitats a les xarxes socials digitals, els Estats saben moltes més coses de nosaltres que abans. Ara els hem deixat entrar en el nostre espai més íntim, com són les nostres cases. Fins i tot han tingut l’oportunitat de seguir les nostres converses, ja que s’ha sabut que una de les plataformes que oferia servei de videoconferència no era segura i qualsevol persona amb coneixements informàtics podia escoltar el que dèiem en privat. I ara ens amenacen amb seguir moviments i amistats.

El confinament també ha afectat als mitjans de comunicació i a la política. El teletreball ha arribat als programes d’entreteniment de televisió i a les rodes de premsa i ens ha permès xafardejar els menjadors i habitacions de periodistes, polítics i experts, satisfent la nostra primitiva curiositat.

Parlant de la televisió, tenint en compte que si estem a casa importa poc si plou o fa sol, els telenotícies farien bé de substituir l’espai del temps per un apartat de ciència, on bàsicament es parli de novetats tecnològiques i científiques aplicades a la salut i el benestar. Potser així ens donarien una informació que ens tranquil·litzaria de debò i de pas ens tornaria més intel·ligents.

En motiu de la commemoració del Dia Europeu de la mediació, 21 de gener, es posa en marxa una campanya d'experts, professionals, estudiants, mediadors, usuaris de serveis de mediació per explicar per mitjà de vídeos d'un minut de durada quines coses li falten a la mediació per esdevenir un sistema conegut i utilitzat per a la ciutadania d'una forma corrent i habitual per gestionar els conflictes.

 

A Catalunya, durant aquests darrers 20 anys, la mediació està intentant fer-se un espai com a sistema i procés per a la Gestió i la Resolució de conflictes de baixa intensitat o en el dia a dia de la societat.

Així, ens hem esforçat per explicar què és, com funciona, quins són els seus avantatges. Poc a poc en la pràctica s’ha anat fent camí en diferents àmbits: comunitari, familiar, educatiu, policial, intercultural, consum, esportiu, ambiental, turisme, oci nocturn, etc.  En alguns àmbits ha estat més fàcil, en altres hi ha més dificultats. Tot i així, en general, tots són conscients que la mediació podria ser més present i es podria utilitzar molt més, en més esferes i per més persones i grups.

És en aquest sentit, i aprofitant que el 21 de gener és el Dia Europeu de la Mediació, i partint de la premissa que aquest tipus de celebracions han de servir per donar a conèixer els sistemes alternatius de gestió i resolució de conflictes, entre els quals està la mediació, us proposem que diferents persones expertes de la mediació i personalitats de distints àmbits que han tocat o toquen la mediació, expliquin “Què li falta a la mediació” amb un vídeo d’entre 30 i 60 segons.

Podeu veure els vídeos publicats fins ara en el canal a: http://www.youtube.com/channel/UCvmYs9rOGfbQWo9bHtmHUNQ

Amb els vídeos de resposta es pretén fer difusió de la mediació al màxim de persona a través del canal de youtube creat per l'ocasió i sensibilitzant al propi sector i a institucions públiques i privades perquè si es decideixen a posar en marxa serveis, projectes i experiències de mediació i que ho facin amb les millors condicions.

Els vídeos es piularan la setmana del 21 de gener de 2017 a les xarxes socials digitals.

Es tracta que la campanya aporti contingut i arribi al màxim de persones per les xarxes socials digitals.

Les persones interessades en participar es poden posar en contacte amb els organitzadors de la campanya a través del correu electrònic: info@resoluciodeconflictes.org

El 15 i 16 de març es va dur a terme la 4a sessió presencial del Postgrau Semipresencial de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona (Fundació UdG).

Aquest cop les sessions es van realitzar a les instal·lacions de la Fundació UdG al Campus Montilivi, divendres, i a Torre Jussana, centre d'assessorament i formació per a les associacions de l'Ajuntament de Barcelona aprofitant que aquests dies s'inicia el mòdul 5 dels postgrau dedicat precisament als conflictes públics i els que afectenen les organitzacions del Tercer Sector.

La utilització de les instal·lacions de l’Ajuntament de Barcelona per part del postgrau ha estat possible gràcies al suport del Comissionat de Participació Ciutadana i Associacionisme, Carles Agustí, a aquests estudis de prevenció, gestió i resolució dels conflictes públics.

Aquest cop les sessions docent van girar al voltant dels conflictes públics (Mòdul 4, Mòdul 5 i  ), entesos, tal com es defineix en el llibre “Conflicte Públic” de Xavier Pastor com els conflictes que afecten a la ciutadania i en els quals les persones poden implicar-se i participar; els que són competència dels governs i de les administracions públiques com a garants de l’estabilitat i la seguretat social; els que es publiciten i són objecte d'informació i tractament en els mitjans de comunicació; i els que es donen a l’”esfera pública” a internet, sobretot entre i als ulls dels usuaris de les xarxes socials.

En aquesta presencial es van tractar els processos d’autodeterminació de la mà d’Agustí Colomines, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona; la participació ciutadana orientada a la gestió de conflictes a càrrec de Daniel Tarragó de Neopolis i professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona; la gestió dels conflictes als mitjans de comunicació per part de Jordi Busquet, sociòleg i professor a la facultat de comunicació de la Universitat Ramon Llull; àmbits i formules aplicades de conflictologia a càrrec d’Eduard Vinyamata, director dels Estudis de Conflictologia de la Universitat Oberta de Catalunya i del Campus per la Pau; i Pau Arbós i Juan Miguel Iglesias van presentar i explicar el funcionament del Servei de Gestió de Conflictes Socials en l’Espai Urbà de l’Àrea de Qualitat de vida, igualtat i esports de l’Ajuntament de Barcelona.

D’aquestes sessions podeu veure a continuació algunes imatges.